Notícia
Sopar tertúlia amb Albert Pont i Joan Cabanas del Cercle Català de Negocis
El passat 13 d’abril va tenir lloc el sopar/tertúlia organitzat per Catalans UK amb els convidats Albert Pont i Joan Cabanas, representants del Cercle Català de Negocis. El Cercle Català de Negocis (CCN) és una associació empresarial independent que té per objectiu ésser un grup de pressió decisiu per l'assoliment de l'estat propi, format per empresaris, directius, professionals i autònoms.
Albert Pont, vicepresident del CCN, és un empresari i escriptor, especialitzat en dret internacional, autor del conegut llibre Delenda est Hispania, una obra que ens explica què pot passar després de la independència de Catalunya. Joan Cabanas és empresari i responsable de relacions internacionals del CCN.
Abans de començar el sopar ambdós convidats van fer una ponència, i en acabar va començar el debat.
A continuació trobareu un resum dels punts més rellevants que, de manera pedagògica, ens van explicar:
El cas de la independència de Catalunya no és de segregació del territori. Tan si es fes una declaració unilateral d’independència, com un procés de devolució, la independència de Catalunya suposaria la restitució de la nostra sobirania històrica. D’aquesta manera, no ens poden negar el fet d’haver estat una entitat subjecte de dret internacional. Catalunya històricament ha tingut la capacitat de rebre ambaixadors; contraure acords internacionals; i ha participat en el procés d’elaboració del dret internacional, del dret mercantil, i del dret comercial. Així, la sobirania de Catalunya fins el Decret de Nova Planta de 1716 era originària i plena.
Tot i que els espanyols situen el naixement d’Espanya com Estat amb el casament dels reis catòlics (Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó) el 1469, segons Albert Pont la monarquia hispànica no crea un Estat, sinó una associació d’estats. Tot i que el Principat de Catalunya formava part de la Corona d’Aragó, la seva relació jurídica es regulava en base al dret internacional de l’època. D’aquesta manera, amb la Corona d’Aragó compartíem un monarca, però la personalitat jurídica de Catalunya no es va dissoldre. En Joan Cabanas remarcà que mentre que en un regne la sobirania plena radica en una sola persona, en el cas d’un Principat la sobirania és compartida entre les Corts i el monarca. Quan des de Madrid es diu que “Catalunya era un Comtat d’Aragó” es pressuposa que entre entitats sobiranes hi ha una jerarquia, però no és cert ja que un territori respon a la seva manera d’organitzar-se.
Aquesta personalitat jurídica de Catalunya es va dissoldre quan van tenir lloc els Decrets de Nova Planta, el conjunt de lleis promulgades per Felip V que implantaren l’absolutisme a la Monarquia d’Espanya a principis del 1700. Pont va aclarir que les Corts de Cadis (1812), que establiren el constitucionalisme espanyol, són hereves directes d’aquests Decrets de Nova Planta. En efecte, el Decret de Nova Planta de 1716 (un decret per a cada un dels territoris) va suprimir la personalitat jurídica de Catalunya, i tota la idiosincràsia espanyola posterior té els seus orígens en aquests Decrets. Abans dels Borbons, Castella era la gran exportadora de l’Estat. Els Borbons estableixen un sistema fiscal que fa que Catalunya sigui la màxima donadora i que no rebi res. Així, durant 100 anys varem estar absolutament reprimits a nivell material.
Pel que fa referència al tema de les infraestructures, ja des del segle XIX l’Estat espanyol ha comptat amb dos sistemes ben diferenciats: el català (finançat per inversors privats i estrangers), i el de Madrid (hereu de Felip V, radial i a càrrec dels pressupostos de l’Estat). A Catalunya les infraestructures es van crear perquè eren viables econòmicament, i gràcies a aquesta concepció vam poder fer la III Revolució Industrial. En canvi, a causa del sistema radial ineficient, l’any 1866 l’Estat espanyol fa fallida i enfonsa el sistema bancari. Aquesta crisi econòmica va derivar en una greu crisi política que va provocar la fugida a l’exili d’Isabel II. Per tal de sortir d’aquesta crisis, els creditors internacionals obligaren a Espanya a adoptar la pesseta, moneda utilitzada a Catalunya. Pont clarificà que fins el 1868 a l’Estat espanyol hi convivien dos sistemes monetaris: el de Castella (integrat per moltes monedes), i el de Catalunya (que es regia per la pesseta). D’aquesta manera, els creditors internacionals sabien que només Catalunya podia generar l’excedent monetari necessari per garantir la solvència del sistema. La Primera República Espanyola (1873-1874) estava integrada pels catalans, i com a conseqüència els funcionaris van fer boicot contra el govern. Actualment s’està produint un gran paral·lelisme amb la situació del segle XIX, ja que part de la crisi econòmica espanyola s’ha produït per la realització d’infraestructures que no van enlloc.
Albert Port atribuí el fet que Catalunya sigui una societat de tradició burgesa, comercial, i mercantil, i en canvi Castella una societat de tradició oligàrquica i de grans corporacions monopolístiques, al sistema d’organització agrari. Mentre que Castella exercia una explotació agrària de gran extensió basada en els latifundis i caracteritzada per l’ús ineficaç dels recursos disponibles, baixos rendiments de la terra, i mà d’obra poc qualificada i mal pagada; Catalunya, Galícia, i el País Basc s’organitzaven en minifundis. Un minifundi és un terreny de dimensions reduïdes que genera economies de subsistència i no d’escala. Era força freqüent que una gran propietat s’arrendés a explotacions molt petites que no tenien la superfície suficient per ser rentables. La conseqüència fou l’emigració que es produí en aquestes zones cap a la ciutat.
Albert Pont explicà que actualment Catalunya està sent objecte d’una segregació per motius identitaris, fet que és un crim que va en contra de la humanitat. Posà l’exemple del jugador d’hockey herba Àlex Fàbregas, que va patir un cas de segregació racial. Segons la Convenció de Nova York de 1958 sobre el Drets a les Persones, la segregació racial es pot produir per motius racials i identitaris, i segons Pont els catalans patim una segregació racial per motius identitaris. L’autor va citar algunes de les manifestacions de segregació que es produeixen per motius d’identitat a Espanya. Posà com exemple els ambaixadors, els càrrecs de designació política, i els secretaris d’Estat. En aquests casos la nostra representació territorial i econòmica no s’adequa, ja que proporcionalment Catalunya disposa de molts menys càrrecs que Castella per cada milió d’habitant. Albert Pont creu que hi ha dues dimensions innegables a l’hora d’entendre el funcionament de l’Estat espanyol: “la España vieja (Castella) vs “la nueva” (els territoris que s’han anat integrant posteriorment).
Pel que fa referència a les balances fiscals, Joan Cabanas explicà que l’Estat espanyol no es fonamenta amb una redistribució de rendes més altes a més baixes, sinó que aquesta és de “nacionalidades a regiones”, i afirmaren que no es creuen les xifres de l’espoli fiscal anunciades pel govern espanyol, ni per la via de la demanda, ni per la via dels ingressos.
D’aquesta manera, Albert Pont avisà que el govern espanyol no diu tota la veritat sobre les balances fiscals i assegurà que un tant per cent molt elevat de les partides de despesa no es territorialitzen, i en canvi es queden a Madrid. Així, a l’hora de calcular les balances fiscals si tan sols es tenen en compta la part de les despeses territorialitzables, sempre hi ha un tan per cent elevat de despesa que s’oculta. Pont explicà que en moltes ocasions, la part territorialitzable només arriba al 12,8% del total de les partides pressupostàries, i posa com a exemple les subvencions atorgades a empreses privades del sector dels serveis. En aquest cas, el 87,2% restant no computa territorialment, la qual cosa no impedeix que es destini íntegrament a la comunitat autònoma de Madrid. D’aquesta manera, gràcies a aquestes subvencions, la capital aglutina el 80% d’IDE i Catalunya el 8%. Pont explicà que en motiu de la secessió de Catalunya haurem de passar comptes amb l’Estat espanyol, i un dels grans problemes que tindrem serà la definició del concepte de despesa territorialitzable.
L’autor del llibre Delena est Hispania també explicà que un dels principals capítols a que les autoritats catalanes hauran de fer front davant de la independència de Catalunya és la negociació sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol. La pràctica internacional estableix el repartiment proporcional i equitatiu de béns i deutes de l’Estat predecessor als seus successors. Se’ns diu que Catalunya hauria d’assumir entre un 16% i un 19% dels 617.000 milions d’euros de deute de l’Estat espanyol, segons si s’acordés seguir el criteri del pes demogràfic o el del pes econòmic. D’aquesta manera, l’Estat català hauria d’assumir entre 98.000 i 117.000 milions d’euros de l’Estat espanyol, als quals alguns analistes inclouen els 42.000 milions de deute de la pròpia Generalitat. No obstant, el CCN considera que aquests 42.000 milions s’haurien de restar. D’aquesta manera, l’Estat català hauria d’iniciar la seva trajectòria política assumint un deute públic equivalent al 66% del seu PIB.
Gràcies a la independència de Catalunya tindríem accés a tots els béns i actius de l’Estat espanyol situats a Catalunya (aeroports, ports, xarxes d’infraestructures i de servei públics...). No obstant, quan et quedes un actiu has d’assumir el remenant d’aquest. Per tant, Catalunya hauria d’assumir el 100% del deute generat per l’Estat espanyol alhora de projectar les seves inversions i infraestructures a Catalunya. De la mateixa manera, l’Albert Pont considera que l’Estat Català no està obligat a assumir ni un sol cèntim del deute de l’Estat espanyol generat per fer inversions, infraestructures i serveis en altres territoris fora de la nostra comunitat.
Així, els criteris de proporcionalitat i d’equitat no es poden aplicar al conjunt de béns i deutes de l’Estat predecessor, sinó només als béns i deutes no territorialitzables. I com hem dit abans, el gran problema que ens trobarem serà el d’establir quines partides de l’actiu i del passiu son territorialitzables i quines no. Recordem que les despeses no territorialitzables són els béns compartits, com per exemple la defensa. Si el deute del Ministeri de Defensa és de 30.000 milions d’euros, Catalunya hauria d’assumir el 16% o 19% d’aquest, i en aquest cas a cada entitat li correspondria els béns que han estat adquirits amb el deute que assumeixin. A més, a l’hora de negociar el repartiment de béns i deutes també caldrà considerar les despeses centrifugades de Madrid a altres territoris. Moltes de les inversions realitzades a Madrid computen parcialment a tots els territoris, en base al principi de l’interès general.
Pont mencionà altres criteris a tenir en compte com és el cas de les inversions pressupostàries i no executades (que legalment cal tornar-les); la relació de l’Estat (per exemple el Banc d’Espanya ens hauria cedir obligatòriament el 16%); els deutes contrets amb la Generalitat; i el dèficit fiscal contret a Catalunya. Fent referència al darrer punt, Pont explica que en dret existeix el principi de l’enriquiment sense causa, que es compleix quan una persona s’empobreix a costa de l’enriquiment de l’altre. Segons el dret internacional aquesta quantitat sostreta s’hauria de restituir als 15 anys, i si és de manera volguda caldria pagar una indemnització.
Finalment, Albert Pont també dóna molta importància a la capacitat negociadora de Catalunya, i reconegué que de vegades convé que l’amenaça sigui prou creïble, ja que amb paraules de l’autor “fins ara els catalans hem estat molt previsibles i hem de començar a tenir una mica de picardia”.
Acte seguit els responsables del CCN ens explicaren que la permanència de Catalunya a la UE està assegurada des d’un punt de vista jurídic i polític. En primer lloc, Catalunya serà successora de la personalitat jurídica de l’Estat espanyol, de la mateixa manera que les repúbliques bàltiques ho van ser de l’antiga URSS. Segons la Convenció de Viena de 1978 els tractats internacionals signats per l’Estat predecessor i en vigor a Catalunya, passen directament a Catalunya, l’Estat successor. Només existeixen dues excepcions a aquesta regla: l’accés a la independència dels territoris colonials (que no és el nostre cas), i els tractats constitutius d’organitzacions internacionals. En aquest cas, Catalunya hauria de renegociar l’adhesió als organismes internacionals, però cal tenir present que la UE no és una organització internacional, sinó una confederació d’Estats.
Els tractats constituents de la UE no especifiquen què fer en el supòsit d’un territori secessionat d’un Estat membre de la UE. D’aquesta manera, allò que no està previst en els tractats acaba rebent una solució política, com va ser el cas de l’adhesió de l’antiga RDA o la sortida voluntària de Grenlàndia l’any 1984. Així mateix, seria del tot improbable que en l’hipotètica independència de Flandes, aquesta s’expulsés de la UE, ja que Brussel·les hauria de quedar fora de la UE.
Davant la secessió d’un Estat, la Comunitat Internacional tan sols pot fer dues coses: reconèixer o no reconèixer aquest Estat. En el pitjor dels casos, si Europa no ens reconeix, ens considerarien com una regió d’Espanya, i per tant seguiríem formant part de la UE. També cal tenir present que mentre Espanya i la UE no ens reconeguin, Catalunya no té cap obligació d’assumir ni un sol cèntim del deute de l’Estat espanyol. De manera que al final a tothom li convé negociar. Pont explicà que l’expulsió d’un país d’un organisme internacional és tan greu que el Dret Internacional no ho contempla.
Finalment segons els responsables del CCN també cal considerar que l’adhesió d’Espanya al sistema monetari europeu (SME) es va fer gràcies a l’adopció de la pesseta (que abans hem explicat que era la nostra moneda prèviament a que Espanya l’adoptés davant l’impagament del deute de l’Estat espanyol el 1866). Com que l’Estat espanyol va utilitzar la pesseta per entrar al SME, el dia que ens independitzem Espanya quedarà fora d’aquest.
L’acte va comptar amb la presència d’una trentena de persones que, després d’escoltar durant més de quatre hores als responsables del Cercle Català de Negocis, van quedar gratament satisfets de l’experiència.
Albert Pont, vicepresident del CCN, és un empresari i escriptor, especialitzat en dret internacional, autor del conegut llibre Delenda est Hispania, una obra que ens explica què pot passar després de la independència de Catalunya. Joan Cabanas és empresari i responsable de relacions internacionals del CCN.
Abans de començar el sopar ambdós convidats van fer una ponència, i en acabar va començar el debat.
A continuació trobareu un resum dels punts més rellevants que, de manera pedagògica, ens van explicar:
El cas de la independència de Catalunya no és de segregació del territori. Tan si es fes una declaració unilateral d’independència, com un procés de devolució, la independència de Catalunya suposaria la restitució de la nostra sobirania històrica. D’aquesta manera, no ens poden negar el fet d’haver estat una entitat subjecte de dret internacional. Catalunya històricament ha tingut la capacitat de rebre ambaixadors; contraure acords internacionals; i ha participat en el procés d’elaboració del dret internacional, del dret mercantil, i del dret comercial. Així, la sobirania de Catalunya fins el Decret de Nova Planta de 1716 era originària i plena.
Tot i que els espanyols situen el naixement d’Espanya com Estat amb el casament dels reis catòlics (Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó) el 1469, segons Albert Pont la monarquia hispànica no crea un Estat, sinó una associació d’estats. Tot i que el Principat de Catalunya formava part de la Corona d’Aragó, la seva relació jurídica es regulava en base al dret internacional de l’època. D’aquesta manera, amb la Corona d’Aragó compartíem un monarca, però la personalitat jurídica de Catalunya no es va dissoldre. En Joan Cabanas remarcà que mentre que en un regne la sobirania plena radica en una sola persona, en el cas d’un Principat la sobirania és compartida entre les Corts i el monarca. Quan des de Madrid es diu que “Catalunya era un Comtat d’Aragó” es pressuposa que entre entitats sobiranes hi ha una jerarquia, però no és cert ja que un territori respon a la seva manera d’organitzar-se.
Aquesta personalitat jurídica de Catalunya es va dissoldre quan van tenir lloc els Decrets de Nova Planta, el conjunt de lleis promulgades per Felip V que implantaren l’absolutisme a la Monarquia d’Espanya a principis del 1700. Pont va aclarir que les Corts de Cadis (1812), que establiren el constitucionalisme espanyol, són hereves directes d’aquests Decrets de Nova Planta. En efecte, el Decret de Nova Planta de 1716 (un decret per a cada un dels territoris) va suprimir la personalitat jurídica de Catalunya, i tota la idiosincràsia espanyola posterior té els seus orígens en aquests Decrets. Abans dels Borbons, Castella era la gran exportadora de l’Estat. Els Borbons estableixen un sistema fiscal que fa que Catalunya sigui la màxima donadora i que no rebi res. Així, durant 100 anys varem estar absolutament reprimits a nivell material.
Pel que fa referència al tema de les infraestructures, ja des del segle XIX l’Estat espanyol ha comptat amb dos sistemes ben diferenciats: el català (finançat per inversors privats i estrangers), i el de Madrid (hereu de Felip V, radial i a càrrec dels pressupostos de l’Estat). A Catalunya les infraestructures es van crear perquè eren viables econòmicament, i gràcies a aquesta concepció vam poder fer la III Revolució Industrial. En canvi, a causa del sistema radial ineficient, l’any 1866 l’Estat espanyol fa fallida i enfonsa el sistema bancari. Aquesta crisi econòmica va derivar en una greu crisi política que va provocar la fugida a l’exili d’Isabel II. Per tal de sortir d’aquesta crisis, els creditors internacionals obligaren a Espanya a adoptar la pesseta, moneda utilitzada a Catalunya. Pont clarificà que fins el 1868 a l’Estat espanyol hi convivien dos sistemes monetaris: el de Castella (integrat per moltes monedes), i el de Catalunya (que es regia per la pesseta). D’aquesta manera, els creditors internacionals sabien que només Catalunya podia generar l’excedent monetari necessari per garantir la solvència del sistema. La Primera República Espanyola (1873-1874) estava integrada pels catalans, i com a conseqüència els funcionaris van fer boicot contra el govern. Actualment s’està produint un gran paral·lelisme amb la situació del segle XIX, ja que part de la crisi econòmica espanyola s’ha produït per la realització d’infraestructures que no van enlloc.
Albert Port atribuí el fet que Catalunya sigui una societat de tradició burgesa, comercial, i mercantil, i en canvi Castella una societat de tradició oligàrquica i de grans corporacions monopolístiques, al sistema d’organització agrari. Mentre que Castella exercia una explotació agrària de gran extensió basada en els latifundis i caracteritzada per l’ús ineficaç dels recursos disponibles, baixos rendiments de la terra, i mà d’obra poc qualificada i mal pagada; Catalunya, Galícia, i el País Basc s’organitzaven en minifundis. Un minifundi és un terreny de dimensions reduïdes que genera economies de subsistència i no d’escala. Era força freqüent que una gran propietat s’arrendés a explotacions molt petites que no tenien la superfície suficient per ser rentables. La conseqüència fou l’emigració que es produí en aquestes zones cap a la ciutat.
Albert Pont explicà que actualment Catalunya està sent objecte d’una segregació per motius identitaris, fet que és un crim que va en contra de la humanitat. Posà l’exemple del jugador d’hockey herba Àlex Fàbregas, que va patir un cas de segregació racial. Segons la Convenció de Nova York de 1958 sobre el Drets a les Persones, la segregació racial es pot produir per motius racials i identitaris, i segons Pont els catalans patim una segregació racial per motius identitaris. L’autor va citar algunes de les manifestacions de segregació que es produeixen per motius d’identitat a Espanya. Posà com exemple els ambaixadors, els càrrecs de designació política, i els secretaris d’Estat. En aquests casos la nostra representació territorial i econòmica no s’adequa, ja que proporcionalment Catalunya disposa de molts menys càrrecs que Castella per cada milió d’habitant. Albert Pont creu que hi ha dues dimensions innegables a l’hora d’entendre el funcionament de l’Estat espanyol: “la España vieja (Castella) vs “la nueva” (els territoris que s’han anat integrant posteriorment).
Pel que fa referència a les balances fiscals, Joan Cabanas explicà que l’Estat espanyol no es fonamenta amb una redistribució de rendes més altes a més baixes, sinó que aquesta és de “nacionalidades a regiones”, i afirmaren que no es creuen les xifres de l’espoli fiscal anunciades pel govern espanyol, ni per la via de la demanda, ni per la via dels ingressos.
D’aquesta manera, Albert Pont avisà que el govern espanyol no diu tota la veritat sobre les balances fiscals i assegurà que un tant per cent molt elevat de les partides de despesa no es territorialitzen, i en canvi es queden a Madrid. Així, a l’hora de calcular les balances fiscals si tan sols es tenen en compta la part de les despeses territorialitzables, sempre hi ha un tan per cent elevat de despesa que s’oculta. Pont explicà que en moltes ocasions, la part territorialitzable només arriba al 12,8% del total de les partides pressupostàries, i posa com a exemple les subvencions atorgades a empreses privades del sector dels serveis. En aquest cas, el 87,2% restant no computa territorialment, la qual cosa no impedeix que es destini íntegrament a la comunitat autònoma de Madrid. D’aquesta manera, gràcies a aquestes subvencions, la capital aglutina el 80% d’IDE i Catalunya el 8%. Pont explicà que en motiu de la secessió de Catalunya haurem de passar comptes amb l’Estat espanyol, i un dels grans problemes que tindrem serà la definició del concepte de despesa territorialitzable.
L’autor del llibre Delena est Hispania també explicà que un dels principals capítols a que les autoritats catalanes hauran de fer front davant de la independència de Catalunya és la negociació sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol. La pràctica internacional estableix el repartiment proporcional i equitatiu de béns i deutes de l’Estat predecessor als seus successors. Se’ns diu que Catalunya hauria d’assumir entre un 16% i un 19% dels 617.000 milions d’euros de deute de l’Estat espanyol, segons si s’acordés seguir el criteri del pes demogràfic o el del pes econòmic. D’aquesta manera, l’Estat català hauria d’assumir entre 98.000 i 117.000 milions d’euros de l’Estat espanyol, als quals alguns analistes inclouen els 42.000 milions de deute de la pròpia Generalitat. No obstant, el CCN considera que aquests 42.000 milions s’haurien de restar. D’aquesta manera, l’Estat català hauria d’iniciar la seva trajectòria política assumint un deute públic equivalent al 66% del seu PIB.
Gràcies a la independència de Catalunya tindríem accés a tots els béns i actius de l’Estat espanyol situats a Catalunya (aeroports, ports, xarxes d’infraestructures i de servei públics...). No obstant, quan et quedes un actiu has d’assumir el remenant d’aquest. Per tant, Catalunya hauria d’assumir el 100% del deute generat per l’Estat espanyol alhora de projectar les seves inversions i infraestructures a Catalunya. De la mateixa manera, l’Albert Pont considera que l’Estat Català no està obligat a assumir ni un sol cèntim del deute de l’Estat espanyol generat per fer inversions, infraestructures i serveis en altres territoris fora de la nostra comunitat.
Així, els criteris de proporcionalitat i d’equitat no es poden aplicar al conjunt de béns i deutes de l’Estat predecessor, sinó només als béns i deutes no territorialitzables. I com hem dit abans, el gran problema que ens trobarem serà el d’establir quines partides de l’actiu i del passiu son territorialitzables i quines no. Recordem que les despeses no territorialitzables són els béns compartits, com per exemple la defensa. Si el deute del Ministeri de Defensa és de 30.000 milions d’euros, Catalunya hauria d’assumir el 16% o 19% d’aquest, i en aquest cas a cada entitat li correspondria els béns que han estat adquirits amb el deute que assumeixin. A més, a l’hora de negociar el repartiment de béns i deutes també caldrà considerar les despeses centrifugades de Madrid a altres territoris. Moltes de les inversions realitzades a Madrid computen parcialment a tots els territoris, en base al principi de l’interès general.
Pont mencionà altres criteris a tenir en compte com és el cas de les inversions pressupostàries i no executades (que legalment cal tornar-les); la relació de l’Estat (per exemple el Banc d’Espanya ens hauria cedir obligatòriament el 16%); els deutes contrets amb la Generalitat; i el dèficit fiscal contret a Catalunya. Fent referència al darrer punt, Pont explica que en dret existeix el principi de l’enriquiment sense causa, que es compleix quan una persona s’empobreix a costa de l’enriquiment de l’altre. Segons el dret internacional aquesta quantitat sostreta s’hauria de restituir als 15 anys, i si és de manera volguda caldria pagar una indemnització.
Finalment, Albert Pont també dóna molta importància a la capacitat negociadora de Catalunya, i reconegué que de vegades convé que l’amenaça sigui prou creïble, ja que amb paraules de l’autor “fins ara els catalans hem estat molt previsibles i hem de començar a tenir una mica de picardia”.
Acte seguit els responsables del CCN ens explicaren que la permanència de Catalunya a la UE està assegurada des d’un punt de vista jurídic i polític. En primer lloc, Catalunya serà successora de la personalitat jurídica de l’Estat espanyol, de la mateixa manera que les repúbliques bàltiques ho van ser de l’antiga URSS. Segons la Convenció de Viena de 1978 els tractats internacionals signats per l’Estat predecessor i en vigor a Catalunya, passen directament a Catalunya, l’Estat successor. Només existeixen dues excepcions a aquesta regla: l’accés a la independència dels territoris colonials (que no és el nostre cas), i els tractats constitutius d’organitzacions internacionals. En aquest cas, Catalunya hauria de renegociar l’adhesió als organismes internacionals, però cal tenir present que la UE no és una organització internacional, sinó una confederació d’Estats.
Els tractats constituents de la UE no especifiquen què fer en el supòsit d’un territori secessionat d’un Estat membre de la UE. D’aquesta manera, allò que no està previst en els tractats acaba rebent una solució política, com va ser el cas de l’adhesió de l’antiga RDA o la sortida voluntària de Grenlàndia l’any 1984. Així mateix, seria del tot improbable que en l’hipotètica independència de Flandes, aquesta s’expulsés de la UE, ja que Brussel·les hauria de quedar fora de la UE.
Davant la secessió d’un Estat, la Comunitat Internacional tan sols pot fer dues coses: reconèixer o no reconèixer aquest Estat. En el pitjor dels casos, si Europa no ens reconeix, ens considerarien com una regió d’Espanya, i per tant seguiríem formant part de la UE. També cal tenir present que mentre Espanya i la UE no ens reconeguin, Catalunya no té cap obligació d’assumir ni un sol cèntim del deute de l’Estat espanyol. De manera que al final a tothom li convé negociar. Pont explicà que l’expulsió d’un país d’un organisme internacional és tan greu que el Dret Internacional no ho contempla.
Finalment segons els responsables del CCN també cal considerar que l’adhesió d’Espanya al sistema monetari europeu (SME) es va fer gràcies a l’adopció de la pesseta (que abans hem explicat que era la nostra moneda prèviament a que Espanya l’adoptés davant l’impagament del deute de l’Estat espanyol el 1866). Com que l’Estat espanyol va utilitzar la pesseta per entrar al SME, el dia que ens independitzem Espanya quedarà fora d’aquest.
L’acte va comptar amb la presència d’una trentena de persones que, després d’escoltar durant més de quatre hores als responsables del Cercle Català de Negocis, van quedar gratament satisfets de l’experiència.